La memòria digital: quan emular videojocs és reviure el passat

Has perdut les teves aventures preferides? No, només estaven amagades en un emulador.

Vivim en un món sense estanteries. Ja no hi ha capses de cartró polsoses, ni etiquetes marcades amb retolador sobre disquets de 3½. En una època on tot és núvol, streaming i subscripció, correm el risc de perdre la nostra memòria digital col·lectiva: aquells jocs que ens van marcar, que van modelar el nostre gust per l’aventura, l’estratègia o l’acció. Emular videojocs antics no és només una nostàlgia: és arqueologia digital, és memòria autobiogràfica en píxels.

Els portals com CPC-Power són temples de la retroinformàtica. Preserven jocs que, sense la comunitat, s'haurien evaporat com tants disquets deteriorats. La retroinformàtica no és una moda friki: és una forma de resistència cultural davant l’obsolescència programada i el progrés amnèsic. És el record d'una època on cada joc portava el segell del seu creador i cada carregada de cinta era un ritual.

Avui no guardem les caràtules a la prestatgeria. Però podem guardar-ne l’essència. Igual que la Wayback Machine captura webs desaparegudes, els emuladors permeten reviure experiències que d’altra manera es perdrien per sempre. I això té una dimensió profundament humana. Tal com descriu la psicologia de la memòria, els nostres records emocionals són fonamentals per entendre qui som. Quan emulem La Abadía del Crimen o Rick Dangerous, no només juguem: ens reencontram amb una versió més jove de nosaltres mateixos.

No és només “recordar quan”, és sentir-ho. Emular videojocs antics és mantenir viva una part de nosaltres, una biblioteca d’Alexandria digital que, si no preservem, pot desaparèixer.