De la música algorítmica al ChatGPT
Quan pensem en "intel·ligència artificial" i "generació de contingut", sovint ens centrem en textos, imatges o respostes conversacionals. Però les arrels d’aquest fenomen són més profundes i antigues del que pot semblar. I, curiosament, una part important d’aquesta història comença amb la música.
🎶 L’origen: música escrita per màquines
La música algorítmica no és un invent del segle XXI. Ja al segle XX, compositors com Lejaren Hiller o Iannis Xenakis exploraven la creació musical mitjançant regles matemàtiques i algoritmes. Aquest enfocament no buscava només generar melodies aleatòries, sinó explorar nous camins expressius on el càlcul substituïa la intuïció.
A diferència de la música improvisada, la música algorítmica pretenia deslligar-se del jo creatiu per donar pas a l’abstracció pura: com sonaria una simfonia creada per una regla? El repte era (i és) trobar sentit en allò generat per un procés que, en teoria, no té emocions ni intencions.
🐒 La metàfora del mico infinit
El teorema del mico infinit afirma que si un mico prem aleatòriament les tecles d'una màquina d'escriure durant un temps infinit, eventualment escriurà qualsevol text imaginable —inclosa l'obra completa de Shakespeare
Aquesta idea, tan absurda com inquietant, és fonamental per entendre el cor de moltes tecnologies de generació algorítmica actuals: no es tracta de comprensió, sinó d’estadística. Quan un sistema genera una frase, no “sap” què diu. Simplement calcula quina paraula és més probable que vingui després.
🤖 De l’atzar al llenguatge
Els models de llenguatge com ChatGPT no funcionen exactament com un mico que prem tecles, però la lògica subjacent és similar: produir text coherent a partir de patrons estadístics extrets d’un enorme corpus d’entrenament. El resultat pot semblar màgic, però és pur càlcul.
Ara bé, si els sistemes generen cada cop més contingut a la xarxa… què passa amb la qualitat? Si internet s’omple de textos escrits per IA, entrenats sobre altres textos generats per IA, es pot arribar a un bucle on l’originalitat desaparegui i la repetició regni?
🧠 Entre l’automatisme i l’inconscient
La idea d’escriure sense consciència no és nova. Al segle XX, els surrealistes practicaven l’escriptura automàtica com una manera d’accedir a l’inconscient creatiu sense filtres racionals. André Breton, Artaud o Dalí escrivien deixant fluir el pensament, sense censura ni estructura preestablerta.
No és tan diferent de com treballen alguns sistemes generatius: repeteixen patrons, produeixen sortides inesperades i, de vegades, creen obres d’un encant estrany.
📚 I què té a veure Horace Walpole amb tot això?
A finals del segle XVIII, l’escriptor anglès Horace Walpole va publicar Cuentos Jeroglíficos, un recull de relats satírics plens d’absurds, jocs de paraules i absurditats semi-narratives. Alguns crítics han vist en aquesta obra una mena de "proto-generador de text": un intent literari d’explorar el caos del llenguatge i el significat quan les regles no són clares.
Aquesta aproximació, lúdica però també crítica, ens fa pensar: fins a quin punt els algoritmes poden ser creatius? I nosaltres, com lectors, com identifiquem allò que té valor enmig de tanta repetició estadística?
❓I ara què?
Estem davant d’una revolució silenciosa. Milions de textos, cançons i imatges són generades per sistemes que no pensen, però que imiten el pensament. Això ens obliga a replantejar la creativitat, la propietat i, fins i tot, el sentit de la cultura.
- Podem considerar art una melodia generada per un algorisme?
- Té sentit escriure un poema si ja en pots generar mil?
- Com distingim el soroll de la veu humana?
I potser el més inquietant de tot: si llegir ja no implica escoltar una persona, sinó un sistema... a qui estem escoltant realment?
✍️ Aquest article pot haver estat generat per un algoritme. No se sap si el que diu és cert, però sens dubte, sona coherent.