
Quan pensem en "intel·ligència artificial" i "generació de contingut", sovint ens centrem en textos, imatges o respostes conversacionals. Però les arrels d’aquest fenomen són més profundes i antigues del que pot semblar. I, curiosament, una part important d’aquesta història comença amb la música.

## 🎶 L’origen: música escrita per màquines

La música algorítmica no és un invent del segle XXI. Ja al segle XX, compositors com Lejaren Hiller o Iannis Xenakis exploraven la creació musical mitjançant regles matemàtiques i algoritmes. Aquest enfocament no buscava només generar melodies aleatòries, sinó explorar nous camins expressius on el càlcul substituïa la intuïció.

A diferència de la música improvisada, la música algorítmica pretenia deslligar-se del jo creatiu per donar pas a l’abstracció pura: com sonaria una simfonia creada per una regla? El repte era (i és) trobar sentit en allò generat per un procés que, en teoria, no té emocions ni intencions.

## 🐒 La metàfora del mico infinit

El [teorema del mico infinit](https://es.wikipedia.org/wiki/Teorema_del_mono_infinito]) afirma que si un mico prem aleatòriament les tecles d'una màquina d'escriure durant un temps infinit, eventualment escriurà qualsevol text imaginable —inclosa l'obra completa de Shakespeare

Aquesta idea, tan absurda com inquietant, és fonamental per entendre el cor de moltes tecnologies de generació algorítmica actuals: no es tracta de comprensió, sinó d’estadística. Quan un sistema genera una frase, no “sap” què diu. Simplement calcula quina paraula és més probable que vingui després.

## 🤖 De l’atzar al llenguatge

Els models de llenguatge com ChatGPT no funcionen exactament com un mico que prem tecles, però la lògica subjacent és similar: produir text coherent a partir de patrons estadístics extrets d’un enorme corpus d’entrenament. El resultat pot semblar màgic, però és pur càlcul.

Ara bé, si els sistemes generen cada cop més contingut a la xarxa… què passa amb la qualitat? Si internet s’omple de textos escrits per IA, entrenats sobre altres textos generats per IA, es pot [arribar a un bucle on l’originalitat desaparegui i la repetició regni](https://aeon.co/essays/who-needs-ai-text-generation-when-theres-erasmus-of-rotterdam?utm_source=rss-feed)?

## 🧠 Entre l’automatisme i l’inconscient

La idea d’escriure sense consciència no és nova. Al segle XX, els surrealistes practicaven l’**escriptura automàtica** com una manera d’accedir a l’inconscient creatiu sense filtres racionals. André Breton, Artaud o Dalí escrivien deixant fluir el pensament, sense censura ni estructura preestablerta.

No és tan diferent de com treballen alguns sistemes generatius: repeteixen patrons, produeixen sortides inesperades i, de vegades, creen obres d’un encant estrany.

## 📚 I què té a veure Horace Walpole amb tot això?

A finals del segle XVIII, l’escriptor anglès Horace Walpole va publicar [*Cuentos Jeroglíficos*](https://isbndb.com/search/books/Cuentos%2BJerogl%C3%ADficos), un recull de relats satírics plens d’absurds, jocs de paraules i absurditats semi-narratives. Alguns crítics han vist en aquesta obra una mena de "proto-generador de text": un intent literari d’explorar el caos del llenguatge i el significat quan les regles no són clares.

Aquesta aproximació, lúdica però també crítica, ens fa pensar: fins a quin punt els algoritmes poden ser creatius? I nosaltres, com lectors, com identifiquem allò que té valor enmig de tanta repetició estadística?

## ❓I ara què?

Estem davant d’una revolució silenciosa. Milions de textos, cançons i imatges són generades per sistemes que no pensen, però que imiten el pensament. Això ens obliga a replantejar la creativitat, la propietat i, fins i tot, el sentit de la cultura.

- Podem considerar art una melodia generada per un algorisme?
- Té sentit escriure un poema si ja en pots generar mil?
- Com distingim el soroll de la veu humana?

I potser el més inquietant de tot: **si llegir ja no implica escoltar una persona, sinó un sistema... a qui estem escoltant realment?**

---

> ✍️ Aquest article pot haver estat generat per un algoritme. No se sap si el que diu és cert, però sens dubte, sona coherent.


De la música algorítmica a ChatGPT: com la IA genera contingut, què hi té a veure el mico infinit i quines preguntes obre sobre la creativitat.

De la música algorítmica al ChatGPT


**Has perdut les teves aventures preferides? No, només estaven amagades en un emulador.**

Vivim en un món sense estanteries. Ja no hi ha capses de cartró polsoses, ni etiquetes marcades amb retolador sobre disquets de 3½. En una època on tot és núvol, *streaming* i subscripció, correm el risc de perdre la nostra memòria digital col·lectiva: aquells jocs que ens van marcar, que van modelar el nostre gust per l’aventura, l’estratègia o l’acció. Emular videojocs antics no és només una nostàlgia: és arqueologia digital, és memòria autobiogràfica en píxels.

Els portals com [CPC-Power](https://www.cpc-power.com/index.php?page=detail&num=298) són temples de la [retroinformàtica](https://es.wikipedia.org/wiki/Retroinform%C3%A1tica). Preserven jocs que, sense la comunitat, s'haurien evaporat com tants disquets deteriorats. La retroinformàtica no és una moda friki: és una forma de resistència cultural davant l’obsolescència programada i el progrés amnèsic. És el record d'una època on cada joc portava el segell del seu creador i cada carregada de cinta era un ritual.

Avui no guardem les caràtules a la prestatgeria. Però podem guardar-ne l’essència. Igual que la [Wayback Machine](https://ca.wikipedia.org/wiki/Wayback_Machine) captura webs desaparegudes, els emuladors permeten reviure experiències que d’altra manera es perdrien per sempre. I això té una dimensió profundament humana. Tal com descriu la psicologia de la memòria, els nostres records emocionals són fonamentals per entendre qui som. Quan emulem *La Abadía del Crimen* o *Rick Dangerous*, no només juguem: ens reencontram amb una versió més jove de nosaltres mateixos.

No és només “recordar quan”, és **sentir-ho**. Emular videojocs antics és mantenir viva una part de nosaltres, una biblioteca d’Alexandria digital que, si no preservem, pot desaparèixer.


Emular videojocs antics no és només nostàlgia: és preservar la memòria digital col·lectiva i reviure una part de nosaltres mateixos.

La memòria digital: quan emular videojocs és reviure el passat


Quan el concursant escull una porta, un presentador en treu una altra... i l’univers de la probabilitat tremola. Parlem del **problema de Monty Hall**, un trencaclosques matemàtic que desafia la intuïció i revela com poc entenem realment l'estadística.

## Què és el problema?

Basat en el programa americà *Let's Make a Deal*, l'experiment funciona així:

- Hi ha tres portes.
- Darrere d'una hi ha un cotxe. Les altres dues amaguen cabres.
- Tu esculls una porta (per exemple, la 1).
- El presentador, que **sap** on és el premi, obre una altra porta (diguem la 3) i mostra una cabra.
- Llavors et pregunta: *"Vols canviar a la porta 2?"*

La intuïció ens diu que és 50-50. Però no ho és.

## La resposta correcta que (quasi) ningú accepta

La probabilitat que el cotxe estigui darrere la porta escollida inicialment és d’**1/3**. I que estigui a una de les dues restants és de **2/3**. Quan Monty obre una porta amb una cabra, tota la probabilitat de 2/3 es transfereix a **l'altra porta no escollida**. Canviar **duplica** les teves possibilitats de guanyar.

Aquest resultat és tan contraintuitiu que fins i tot **matemàtics professionals** han argumentat erròniament que no hi ha diferència. Marilyn vos Savant, considerada una de les persones més intel·ligents del món, ho va explicar correctament a *Parade Magazine*... i va rebre milers de cartes dient-li que s’equivocava.

## Per què ens costa tant?

El cervell humà **no entén la probabilitat condicional** de forma natural. Pensem en percentatges com si fossin fixes, oblidant com l’evidència nova altera les regles del joc. És el mateix motiu pel qual ens equivoquem amb testos mèdics, prediccions i decisions de risc.

## Un experiment real

En un estudi, quan es va fer l’experiment amb alumnes, només un **10% va escollir canviar** la seva opció. Després d'explicar-los el funcionament, aquest percentatge es va multiplicar. Però cal **veure-ho repetit** per començar a creure-ho.

## El que el problema revela

Monty Hall no només és un joc. És un mirall. Reflecteix com **preferim la intuïció a la lògica**, i com l’educació matemàtica sovint falla en ensenyar el *per què* de les coses, no només el *com*.

---

**Referències**:

- [Blog mutiitu sobre Monty Hall](https://blog.mutiitu.com/articles/5)
- [Viquipèdia: Problema de Monty Hall](https://ca.wikipedia.org/wiki/Problema_de_Monty_Hall)
- [ScienceDirect: A psychological analysis of the Monty Hall dilemma](https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S2351978915009087)


El problema de Monty Hall posa a prova la nostra intuïció sobre probabilitat. Canviar de porta duplica les opcions de guanyar!

No obris la porta número 1! El misteri estadístic que desconcerta al món


En un món hiperconnectat, on la tecnologia marca el compàs de la nostra vida quotidiana, sembla impossible pensar que tot va començar amb una web tan senzilla com revolucionària. Però la primera web —una simple pàgina del CERN creada per Tim Berners-Lee— no només va transformar la manera com compartim el coneixement, sinó que també ens recorda la força del treball en equip. I és que, igual que el futbol, cap geni solitari pot arribar lluny sense un equip que creï l'espai perquè brilli.

Al futbol modern, aquest principi es fa evident amb noms com Lamine Yamal, l'estrella adolescent del Barça. El seu talent és indiscutible, però el que permet veure’l desplegar-se és la xarxa de companys que li alliberen terreny, l'entrenador que confia en ell i un sistema tàctic que l’empeny cap a la glòria. Així com a la primera web la connexió entre documents va fer possible la navegació, en un partit de futbol és la connexió entre jugadors la que transforma un moviment en gol.

Aquest paral·lelisme es veu reforçat en les activitats de teambuilding com el repte dels espaguetis: equips que en 18 minuts han de construir una estructura amb recursos limitats. Els grups que cooperen, escolten i es coordinen acaben superant amb escreix aquells que tenen un líder brillant però aïllat. En el futbol, com a la web i com en aquests reptes, la suma supera la brillantor individual.

Així com la Biblioteca d'Alexandria guardava el saber antic, internet ens connecta avui amb tota la saviesa del món. Però com al futbol, cal equip, confiança i joc col·lectiu per fer que un sol jugador o una sola idea arribin realment lluny.

---

**Referències**  
1. [FC Barcelona empata explorant límits](https://www.elperiodico.com/es/deportes/20250430/barcelona-explora-limites-cordura-empata-116923837)  
2. [Repte dels espaguetis](https://www.youtube.com/watch?v=H0_yKBitO8M)  
3. [Història del futbol - Viquipèdia](https://es.wikipedia.org/wiki/Historia_del_f%C3%BAtbol)  
4. [Lamine Yamal - Viquipèdia](https://ca.wikipedia.org/wiki/Lamine_Yamal_Nasraoui_Ebana)


La primera web i el futbol modern comparteixen una lliçó clau: la connexió i el treball en equip són la clau per brillar individualment.

La primera web mai feta… i com el futbol ens ho recorda cada diumenge


El 26 d’abril del 2025, Espanya es va apagar. Literalment. Una apagada elèctrica massiva va deixar milions de llars, negocis i infraestructures a les fosques durant hores. Semblava el preludi del caos: sistemes col·lapsats, trens aturats, hospitals amb generadors d’emergència i una població connectada que de sobte quedava incomunicada.

Però el que podia haver estat una pel·lícula de terror social, es va transformar en una demostració de maduresa col·lectiva. Gràcies a una societat amb cultura cívica i una educació que fomenta el respecte i la col·laboració, no hi va haver disturbis ni pànic. Les botigues van mantenir la calma, els veïns van compartir espelmes i informació, i les autoritats van poder treballar sense entrebancs per recuperar el servei.

El comportament de la ciutadania va recordar al clàssic exercici de construcció d’estructures amb espaguetis: quan els grups cooperen i escolten, el resultat és sòlid i estable. I així va ser. El personal tècnic va actuar com una orquestra ben coordinada, amb protocols de resposta ràpida i comunicació eficient.

Segons Red Eléctrica Española, el sistema de gestió de la demanda i el treball conjunt amb les comunitats autònomes van permetre reestablir el servei en temps rècord. A més, el coneixement adquirit sobre eficiència energètica i green computing va jugar un paper clau per evitar un col·lapse tecnològic total.

Quan la llum va tornar, no només es va encendre l’electricitat. També va quedar clar que la millor infraestructura d’un país és la seva gent. I que, fins i tot en la foscor, una societat cohesionada pot ser la llum que evita el caos.

---

**Referències**  
1. [Apagón eléctrico masivo en España](https://elpais.com/economia/2025-04-28/apagon-electrico-masivo-en-espana.html)  
2. [Construir con espaguetis en 18 minuts](https://www.youtube.com/watch?v=H0_yKBitO8M)  
3. [Gestió de la demanda elèctrica - REE](https://www.esios.ree.es/es/gestion-de-la-demanda)  
4. [Green computing - Viquipèdia](https://es.wikipedia.org/wiki/Green_computing)


L'apagada d'Espanya del 2025 va demostrar que una societat cohesionada pot il·luminar fins i tot la foscor més inesperada.

Categoria: general