Menys multiidioma, més publicar
La decisió
Avui he arribat a una conclusió bastant simple: mantenir un blog multiidioma, per un projecte personal, és una mica una trampa.
La idea sonava bé: català, castellà i anglès. Més abast, més ordre, més professionalitat. Però a la pràctica cada post es converteix en tres posts, cada slug pot desquadrar, cada canvi s’ha de sincronitzar i cada petita millora editorial multiplica la feina.
I el resultat és el pitjor possible: escric menys.
Escriure en la llengua que surti
A partir d’ara la idea és més senzilla: publicar en català o castellà segons el cos em demani.
Si un post surt en català, surt en català. Si surt en castellà, surt en castellà. No cal convertir cada nota tècnica en una petita operació editorial internacional.
Aquest blog no és una empresa de continguts. És més aviat una bitàcola tècnica, un lloc on deixar proves, errors, idees, logs, decisions i petites batalles amb la infraestructura.
La traducció automàtica ja existeix. La fricció d’escriure, en canvi, continua sent molt real.
La nova col·laboració
També comença una altra idea: fer servir la IA com una mena d’editor de contingut.
No tant com una màquina que escriu posts perfectes, sinó com un ajudant mandrós però pràctic: jo explico la idea en brut, amb caos, renecs i context real; la IA ho ordena, proposa estructura, genera un esborrany i em deixa el text llest per publicar.
La gràcia no és substituir la veu pròpia. La gràcia és reduir la fricció entre tenir una idea i deixar-la escrita.
El flux ideal seria:
- jo explico què ha passat;
- la IA ho converteix en post;
- jo reviso quatre coses;
- es publica al blog.
Sense obrir mil fitxers. Sense barallar-me amb tres idiomes. Sense convertir cada entrada en una mudança.
Curiosament, la idea ja estava gairebé feta
El més divertit és que la base tècnica ja existia.
El blog ja té un panell d’admin privat. Els posts viuen en fitxers Markdown/MDX. Hi ha una API per crear i editar entrades. Hi ha un formulari, frontmatter, slugs, tags i contingut.
Només faltava canviar la manera de pensar-ho: no veure l’admin com una pantalla manual, sinó com una porta d’entrada perquè un assistent pugui preparar contingut.
Avui la prova és aquesta: passar una idea en brut, generar el JSON del post i publicar-lo des de l’endpoint existent.
Menys arquitectura editorial, més bitàcola viva
Aquesta decisió també encaixa amb una neteja més gran.
He estat revisant infraestructura antiga, contenidors que ja no feia servir, servidors que costaven diners i projectes que només seguien vius perquè ningú els havia enterrat.
Amb el blog passa una mica el mateix: no vull mantenir una arquitectura editorial més gran que les ganes d’escriure.
Prefereixo una cosa més petita, més viva i més meva.
Un lloc on poder publicar:
- una batalla amb Nginx;
- una paranoia amb ModSecurity;
- una prova amb OpenCode;
- una reflexió sobre IA;
- una decisió tècnica;
- o simplement una nota de camp.
Conclusió
A partir d’ara, menys multiidioma obligatori i més publicació real.
Català o castellà. El que surti.
I si la IA pot fer de copilot editorial, millor. No per fer veure que tot és perfecte, sinó per ajudar a convertir el caos del dia a dia en una bitàcola que valgui la pena rellegir.
La web no necessita semblar una plataforma internacional.
Necessita estar viva.